Era finals del SXIX quan un jove sicilià, Giovanni Vella Scaliota, va atracar al port de Santoña (Cantàbria). Aquest havia estat enviat per la firma Angelo Parodi, a la recerca d’anxoves per proveir l’insaciable mercat italià enamorat de les salaons.
Per aquella època, el seitó no era un peix ben valorat a la Península. Més aviat s’utilitzava com a esquer de captures de valor superior, com el besuc, però a Itàlia la cosa era totalment diferent. El seu consum era massiu.
Giovani, com altres compatriotes que es desplaçaven pels ports del Cantàbric, comprava al port els seitons i ensenyava a les dones de la zona la tècnica de la conservació en salaó, desconeguda en aquells dies per a elles. Un cop salada l’anxova completament sencera, era enviada a Itàlia, on els comensals, per consumir-la, la devien netejar. El sabor d’aquesta era tan fort i salat que per suavitzar-les les acompanyaven amb una mica de mantega.
Vella Scaliota, només venia a fer la temporada a Cantàbria i tornar, després d’uns mesos, a Itàlia juntament amb tota la seva mercaderia, però el destí li tenia deparada una sorpresa, un santoñesa anomenada Dolores. Giovanni i Dolores es van enamorar, casant-se en 1889 i establint-se en el poble de forma permanent.
Un cop instal·lat a Santoña, va decidir perfeccionar aquell mètode conserver que tan útil era per als viatges però tan poc pràctic per al seu consum. I va pensar, que si un cop a la taula era el comensal qui havia de treure la pell i les espines, perquè no fer-ho abans del seu processament. La pell platejada havia de ser arrancada i les espines s’havien de tallar i si a casa també s’acompanyava de mantega, perquè no conservar-les ja amb aquesta …
I així va ser com van néixer les primeres anxoves de Santoña, completament netes i conservades a més en mantega.
Aquestes primeres anxoves van ser tot un èxit, però resultava un mètode realment car, de manera que amb el temps, aquest sicilià va canviar la mantega per oli d’oliva, el qual es segueix utilitzant a dia d’avui.
En 1900 Vella Scaliota fundà la primera fàbrica d’anxoves de Santoña, anomenada La Dolores, en honor a la seva dona. Ràpidament, la nova tècnica del «sobado a mano» es va estendre per tota la costa i va ser adaptada per altres famílies italianes que es van establir també per la zona. Només a Santoña es van instal·lar més de 100 famílies italianes, el que va convertir a aquesta petita població del Cantàbric, en el port amb major concentració de conserva d’anxova del món, amb una trentena de fàbriques, uns 800 empleats i originant una nova professió, la de «les sobadoras d’anxoves».
